Aquell dia de desembre, com cada any, va mirar
el bitllet de la Grossa de Nadal. Era un dia fred i el carrer estava desert. La
Maria va estar una estona més mirant el seu bitllet, el qual acabava de
comprar, i no deixava de pensar en tot el que podria fer si li toqués la
loteria aquell any.
Ja era fosc quan la Maria va decidir tornar a
casa. Les llums del carrer il·luminaven una petita part dels milers de
carrerons de la ciutat, però la Maria preferia no passar per sota la
il·luminació que es creava. Un cop a casa es va posar el pijama i se'n va anar
a dormir. Al dia següent va sortir al carrer a passejar; va anar a aquell parc
que tant li agradava i al qual sempre anava quan necessitava pensar. Feia molt
bon dia; el sol brillava a dalt del cel i la gent feia un tomb tranquil·la per
aquell magnífic parc. La Maria va decidir seure en un dels bancs que quedaven a
l'ombra d'aquells majestuosos arbres ara sense fulles a causa del fred. Va
estar pensant en lo feliç que seria la seva vida si li toqués la loteria, però
aquell any tampoc jugaria la sort al seu costat. Abatuda pels seus pensaments
negatius, va decidir tornar a casa, però de camí es va topar amb una cosa molt
singular (o més ben dit, amb algú molt singular).
El pobre noi amb el que acabava de xocar pel
carrer es deia Alex, i era de la seva edat. Van mantenir una conversa molt
fluida i interessant, i al final la Maria es va decidir i va convidar a l'Alex
a passar la tarda a casa seva. Al final, la nostra protagonista va arribar a la
conclusió que, per molt que no et toqui la loteria hi ha altres coses que,
potser són més petites, però que et poden fer molt feliç, i que en companyia de
l'Alex tot semblava millor, tot tenia un altre color.
No hay comentarios:
Publicar un comentario