Al obrir els ulls vaig veure que feia un bon
dia. Era un dia d'aquells en que un es sent amb forces i ganes de fer tot allò
que no acostuma a fer, ni tan sols a plantejar-se.
Al sortir al carrer va venir a mi aquell
perfum característic que només tenen els panellets. Ja havia arribat l'època
dels panellets, i encara no m'ho podia creure. Que ràpid que passa el temps!
Que el temps passa ràpid? Tot just després
d'haver pensat això, vaig negar amb una pinzellada de tristor a la mirada; el
temps només passa ràpid quan un té tot allò que vol, tot allò que ens omple i
ens fa feliços, i a mi, per desgràcia, encara em faltaves tu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario